L' anorèxia nerviosa és un trastorn de la conducta alimentària que sol afectar adolescents i molt especialment el sexe femení. Es caracteritza per una pèrdua extrema de pes corporal, habitualment secundària a la reducció de la ingesta alimentària, la realització d'exercici físic intens, la inducció del vòmit després dels àpats o l'ús de laxants, diürètics o comprimits dietètics. La persona amb anorèxia nerviosa experimenta una preocupació i una por excessives d'augmentar de pes, així com una percepció distorsionada del propi cos.
Alguns dels símptomes que solen presentar les persones amb anorèxia nerviosa i que les famílies solen fer servir com a signes d'alarma són els següents:
- Preocupació excessiva per la composició calòrica dels aliments i per la seva preparació.
- Sensació constant de fred.
- Reducció progressiva dels aliments.
- Obsessió per la imatge, la bàscula, els estudis i l'esport.
- Negar-se a mantenir el pes en el que es considera normal per a l'edat i l'alçada.
- Utilització de paranys per evitar el menjar.
- Hiperactivitat (estar en moviment continu).
- Alteracions en l'humor: irritabilitat/depressió.
El repte més gran en el tractament de l'anorèxia nerviosa és ajudar la persona a reconèixer que té una malaltia. La majoria de les persones que pateixen aquest tipus de trastorn neguen tenir un trastorn alimentari. Si sospites que el teu fill/a podria estar patint un quadre d'anorèxia nerviosa és important buscar ajuda professional per part d'un especialista.
A continuació us deixem alguns consells d'actuació en cas de tenir un fill/a amb un diagnòstic d'anorèxia nerviosa:
- Evitar qualsevol conversa o discussió relacionada amb l'alimentació i l'aspecte físic del fill/a afectat.
- Evitar comentaris centrats en l'aspecte físic o el pes del fill/a, tant negatius com positius. Fins i tot un comentari positiu sobre un millor aspecte pot ser interpretat com un signe d'augment de pes i produir una restricció més gran de la ingesta.
- EL fill/a ha d'aprendre a alimentar-se de nou per si mateix/a i assumir la seva responsabilitat en la resolució del problema. És fonamental no discutir, exigir ni suplicar perquè mengi, ja que aquests actes no solen produir cap efecte positiu.
- Mantenir una actitud positiva per afrontar el trastorn. Culpabilitzar el fill/a o pensar en els errors comesos com a pares només serveix per generar malestar i desànim.
- Els progenitors han de mantenir una actitud unitària i homogènia per poder estar d'acord en la manera d'afrontar els problemes i per marcar unes normes clares de la seva conducta.